JOSEP RENAU

N’hi ha cartellistes, muralistes, pintors.. i també qui s’autoanomena artista, amb aqueixa ambiguitat intrínseca al terme, Josep Renau ho fou tot plegat. Amb aquesta mena d’aforisme -amb la pinzellada fusteriana al fons- es resumeix la trajectoria professional d’aquest referent clau per a la nostra cultura. Entre la València de principis de segle, la que el va veure nàixer, i l’Alemanya “democràtica” on va morir hi ha un vida plena d’art, art entesa no com un terme boirós, sinó art entesa en forma de cartell, d’innovador fotomuntatge, de mural, de quadre… .
No hem d’oblidar-nos que tota aquella producció artística la va fer des de les trinxeres de l’activisme polític, en el seu cas defenent els ideals en què va creure, no sóc qui per a decidir si equivocats o no. Una ideologia que va marcar tota la seua obra, i un compromís amb aqueixos ideals que el va portar a l’altra vora de l’Atlàntic, a Mèxic, on va compartir experiències amb altres companys exiliats, altres vençuts més que s’acolliren a la mà estesa del govern de Lázaro Cárdenas, i que el va fer tornar a Europa a final dels anys cinquanta, però lluny d’Espanya, a terres alemanyes: aqueix exili fosc on s’hagué de mantindre.

El món de la cultura li deu molts homenatges, no aplaudiments buits, sinó reconeixements, exposicions com la que ofereix la Universitat de València amb la colaboració d’altres entitats, i que podem gaudir a l’edifici de La Nau i a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània fins l’onze de novembre. Exposicions com aquesta, que facen perdurable la seua obra, hem de reconéixer la seua tasca, i la seua aportació al món de les arts plàstiques, que va fer amb les seues innovadores creacions, per exemple amb els fotomuntatges de la sèrie The American Way of Life, amb la crítica social sempre present, no rebaixant el seu valor, ans al contrari, augmentant el pes sentimental que hi puga tenir. Perquè com diu Carmen Lumière “(…) la cultura “oficial” només té interés en promocionar l’art-luxe, i menysprea l’art-compromís, aqueixa cultura que manté ignorat i apartat l’art que ens mou i ens conmou, l’art que no es pot penjar al saló a sobre del sofà, perquè seria massa dolorós”.

No sóc partidari de jutjar l’art, i menys encara les persones, tenint en compte només la seua càrrega política, per això la síntesi que va realitzar dels succesius moviments del seu temps és pot afalagar des de totes les perspectives. Tampoc hem de deixar de banda que per a artistes com Renau l’art i la política anaven lligats, l’art al servei del poble, al servei de la lluita per l’emancipació de la classe obrera, així era com ho entenia ell i tota anàlisi o apropament al seu llegat ha de tenir-ho en compte. He intentat que aquestes línies conformen –sense caure en tòpics-, un petit homenatge a la vida, obra i compromís social de Josep Renau.

Escrit per Carlos Fenollosa Laguarda