divendres, 25 de juliol del 2008

GRISOLÍA CONTRA L'ESTATUT I LA LLEI D'ÚS

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el “Manifiesto por la lengua común”, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà.

Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres drets en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir- se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article 3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians”i d’actuar d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»”

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut (“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que, mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana, doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix “manifiesto” altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel•lulars del mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles com les de la “Carta del Rey [Felip V] a los corregidores”, de 1717, en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que se’ls note el “cuidado”.

Font: El Punt, núm. 498 (20 de juliol de 2008). Article escrit per Francesc Esteve, tècnic lingüístic

CENTENARS DE PROFESSORS ACCEDEIXEN A LA PLAÇA PÚBLICA SENSE TENIR LA CAPACITACIÓ DE VALENCIÀ

Escola Valenciana ha denunciat l'actitud de la Conselleria a les adjudicacions de les places docents. Segons denuncia aquesta entitat, la situació és especialment greu a secundària, on més del 40% dels docents accedeix a les línies en valencià sense tenir coneixements mínims de valencià, i de 757 centres només295 ofereixen línies bilingüe. Escola Valenciana ha denunciat també la manca de places a infantil i primària, que provoca que 90.000 alumnes deixen d’estudiar en valencià cada any.

Redacció
Les xifres oficials de matriculació situen el conseller Font de Mora al capdavall de les dades de creixement de línies en valencià des de la seua creació l’any 1983.“Som alumnes, estem farts: la Conselleria impedeix la nostra formació en valencià”; “Som pares i mares, estem farts: la Conselleria impedeix la formació dels nostres fills i filles en valencià” o “Som docents, els alumnes i les famílies necessiten que estem capacitats per a ensenyar en valencià”. Aquestes són algunes de les proclames visibles en les pancartes exhibides en la concentració que ha convocat hui Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua al Palau de Congressos amb motiu de les adjudicacions i on han assistit també sindicats (Intersindical Valenciana, Comissions Obreres), alumnes i pares i mares que reclamaven els seus drets lingüístics.

En el centre de la revindicació ha estat la formació dels docents per a fer front al sistema educatiu valencià. A l’actualitat, i sobretot a secundària, el 40% del professorat no està capacitat per donar les classes d’ensenyament en valencià i incompleix la programació del centre. Això provoca la vulneració de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i l’Estatut d’Autonomia. La responsable d’aquesta situació és la Conselleria d’Educació, pel fet que desestima la necessitat d’elaborar un programa formatiu que permeta els docents estar capacitats per ensenyar en valencià a tots els nivells educatius. De fet, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ja va acceptar a tràmit el darrer mes de març la demanda de l’entitat contra la Conselleria pel fet que un professor es negava a donar les classes en valencià a la línia a l’IES Comarcal de Godella. Alumnes d’aquest institut han estat presents hui en la protesta.

Aquesta situació es veu agreujada coma conseqüència de la manca d’oferta a secundària, ja que només 295 centres de 757 ofereixen la possibilitat d’estudiar en valencià. Segons un estudi sobre la matriculació a secundària que Escola Valenciana tindrà acabat per a l’inici de curs, d’aquests 295 centres, de moment ja s’han comprovat vulneracions lingüístiques en 115, a l’espera de completar l’anàlisi. cobreixen amb professors sense capacitació.

A més, la concentració ha servit per denunciar la manca d’oferta a les línies en valencià d’infantil i primària, on Escola Valenciana ha recordat que 90.000 alumnes més estudiarien en valencià si l’oferta s’adequara a la demanda. Com a dada genèrica, als tres nuclis urbans valencians amb més població la demanda de valencià supera el 100% el mes de juny, i tot això sense comptar amb la reobertura de matricula el mes de setembre. Les escoles que ofereixen ensenyament en valencià a València, Alacant i Elx tenen l’oferta saturada amb 2022 sol•licituds per a 1988 places. Si en aquestes tres ciutats les famílies pogueren triar valencià a tots els centres, la matricula es situaria en una xifra que superaria les 5000 sol•licituds, donat que a València, Elx i Alacant només un 26%, això és 80 centres de 306, ofereixen la possibilitat de triar l’opció de valencià.

Les dades situen Font de Mora com un dels consellers que menys ha fet créixer l’ensenyament en valencià des de la seua creació l’any 1983

El període de Font de Mora és un període d’estancament de l’ensenyament en valencià, l’oferta no ha crescut i per tant el número d’alumnes que estudien en valencià tampoc. En concret, des del curs 2003-04, quan Font de Mora va estrenar càrrec, l’ensenyament en valencià ha crescut a una mitjana d’un 3% anuals. En total, en aquest període la matrícula d’ensenyament en valencià ha passat de 114.000 alumnes a 128.000, el que implica una xifra de creixement d’un 12% en quatre anys. A aquesta xifra cal restar les variables de creixement de població escolar. El nombre d’alumnes en el mateix període en el sistema escolar valencià ha passat dels 681.000 als 733.000 actuals, el que representa un 7.5% més. La xifra d’un 12% de creixement és menor comparada amb la d’altres períodes, i si tenim en compte l’augment de població escolar les dades de Font de Mora són ridícules.

El període comprés entre l’any 2003 i 2007 és, com es pot comprovar a la gràfica, en el que menys creix l’ensenyament en valencià. Prèviament a Font de Mora, observem com l’ensenyament en valencià no creix més de dos anys seguits per sota del 10%, tenint en compte que fins l’any 2002 hi havia una tendència decreixent de la població escolar. Altres Consellers d’Educació tenen dades de tant per cent de creixement anual que superen les dades de Font de Mora en quatre anys, entre altres, trobem Ciprià Ciscar, Antoni Escarré, López Blasco, Fernando Villalonga, Marcela Miró, Francesc Camps o Manuel Tarancón. Cap conseller acumula les xifres de Font de Mora, que no ha superat el 12% de creixement en el conjunt dels 4 anys que du de conseller.

Vídeo de la concentració d'Escola Valenciana a les adjudicacions de places

(Notícia extreta de "L'Avanç: informació lliure": http://lavanc.com/

dissabte, 12 de juliol del 2008

TELEMADRID DENUNCIA LA "PERSECUCIÓ" DEL CASTELLÀ A CATALUNYA

"Nos disponemos a pasar una semana de vacaciones en una localidad de la costa catalana". Amb aquest anunci va presentar el servei d'informatius de Telemadrid un reportatge fet a Catalunya en el qual es pretenia demostrar els problemes que comporta la llengua catalana per al sector turístic. La periodista desplaçada explicava el desconcert que li havia provocat -i suposadament també a la resta de turistes- el fet que per 'alquilar un coche' hagués d'anar a un lloc amb un rètol on s'indiqués 'lloguer de cotxes', que un 'helado' fos 'un gelat', un 'zumo', un 'suc', i un 'bocadillo', un 'entrepà'.

La periodista va compartir la seva inquietud amb un turista que lamentava que estigués "todo en catalán", atès que "estamos en España". Per a assegurar-se dels problemes que causa el català entre els turistes, també interrogava un home que lluïa una samarreta amb símbols d'Espanya, que criticava que "si vienen de Huelva o Cadiz, sí que tienen problamas, claro". La periodista també reconeix que va trigar la setmana sencera de vacances a descobrir que "fruita" és 'fruta', així com a desxifrar el senyal de trànsit que prohibeix aparcar als dos costats de la vorera. "Aunque no lo entendamos, seremos sancionados", denunciava.

Aquest reportatge de carrer venia precedit de la notícia on es recollia l'adhesió de la Mesa del Turisme, i on Telemadrid denunciava les "trabas, perjuicios y un grave daño a la imagen del turismo español". "En juego está el auténtico motor de la economia española", expressava la cadena pública madrilenya. "Por primera vez el sector se une contra algo que lleva tiempo sufriendo", afegia Telemadrid, amb el cant d'Els Segadors de fons. Els informatius recordaven igualment la polèmica d'Air Berlín, l'afer de Finques Nevot, o la "nueva policia lingüística en Mallorca" per a demostrar "un suma y sigue que hace del turismo español una sus principales víctimas".

Notícia extreta d'e-notícies (CLIQUEU PER VEURE EL REPORTATGE): http://comunicacio.e-noticies.cat/telemadrid-denuncia-la-persecucio-del-castella-18828.html

divendres, 11 de juliol del 2008

ELS ESCRITORS EN CATALÀ, ÈUSCAR I GALLEC RESPONEN AL "MANIFIESTO"

MANIFEST DE L’AELC, AELG I EIE

Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiestopor la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscar i al català, la legislació no preveu l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usarlos.

4. El gallec, l’èuscar i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per a la societat que les sustenta.

5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats.

6. La visió anul·ladora que des de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.

7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat lingüística.

8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants del català, èuscar i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan “avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar, necessàriament, accions de suport singularitzat”.

9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és, precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.

10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem. Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EUA, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament discriminat.

11 de juliol de 2008
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)
Euskal Idazleen Elkartea (EIE)

dimecres, 9 de juliol del 2008

LLUM VERDA PER TANCAR TV3 A LA RIBERA I LA COSTERA

El jutjat del contenciós administratiu número 9 de València autoritza l'entrada de la Generalitat Valenciana en els repetidors de TV3 d'Alginet i la Llosa de Ranes

El cessament de les emissions és una mesura cautelar i es pot efectuar en qualsevol moment

Dimecres 9 de juliol s'ha conegut l'autorització del jutjat del contenciós administratiu número 9 de València per a entrar als repetidors de TV3 d'Alginet i la Llosa de Ranes per a cessar les emissions. Estos dos repetidors són de la Fundació Ramon Muntaner i donen cobertura a la zona de la Ribera Alta i la Costera.

Esta resolució és d'immediata execució, atès que encara que ACPV ha avançat que presentarà recurs d'apel·lació, el mateix no té efectes suspensiu.

La resolució del contenció administratiu número 9 de València no fixa un termini per executar-la, la qual cosa significa que queda a l’arbitri de la Direcció General de promoció Institucional, depenent de la Generalitat Valenciana, el fer-la efectiva, cessant les emissions de TV3.

Extret de http://www.acpv.cat

dilluns, 7 de juliol del 2008

L'enfonsament del blaverisme: Tanca el diari ultra 'Valéncia Hui'

Amb aquest titular, el web antifeixistes.org, detalla l'enfonsament que està patint el blaverisme en els darrers temps, després dels anecdòtics resultats electorals de Coalición Valenciana, la detenció de Sentandreu per un presumpte delicte de violència de gènere contra la número 2 del seu partit, ara el principal mitjà de comunicació que tenia el blaverisme i que finançava l'empresari Juan Lladró, Valéncia Hui, ha tancat la seua edició impresa.


Redacció / Antifeixistes.org


La greu crisi que sacseja darrerament el blaverisme més radical s'ha evidenciat més encara al anunciar-se el darrer dia 28 de juny de 2008 el tancament del mitjà de comunicació en paper que exercia d'altaveu de les tesis regionalistes més retrógrades. Sembla que ni l'ajut del milionari Juan Lladró ha donat per més de 573 exemplarsr. Quan fa poc menys de dos setmanes des què el líder de Coalición Valenciana, l' ex falangista Juan García Sentandreu, fou detingut per un pressumpte delicte d'agressió contra la seua amant, fet que provocà un gran rebombori dins les fileres blaveres, i que la darrera manifestació blavera organitzada per Identidad Reyno de Valencia (IRV) fos un estrepitós fracàs (no més de 12 persones), el blaverisme comença a enfonsar-se inevitablement per la seua manca de projecte, la seua radicalitat i la inconsistència de les seues tesis acientífiques. Malgrat tot, una part important del virus anticatalanista ha estat transvassat des de fa anys al PP, que juga a dues bandes reconeixent la unitat de la llengua a través de l'AVL i negant-la públicament. Estem davant un nou escenari on el blaverisme més radical està representat per xiquets cada vegada més joves i més ignorants, i per la vella guàrdia analfabeta major de 70 anys. A més, molts dels joves ultres blavers s'enfrentaran prompte a diversos judicis per distints actes de violència denunciats l'any passat, i sobre els qui s'espera, caiguen unes exemplars penes que frenen definitivament la violència anticatalanista.



El diari anticatalanista escrit majoritàriament en castellà (tot i dir-se valencianista) s'acomiada dels quioscos per fi, després de 573 dies predicant al desert unes tesis infumables per la major part de la població valenciana, que ha donat l'esquena al pamflet del blaverisme més radical. Ens sorprén que el milionari empresari Juan Lladró, l'empresa del qual està també immersa en una greu crisi, no tinga més euros per finançar l'altaveu de l'anticatalanisme. Això si, els més addictes al blaverisme no dubten en tirar les culpes al PP valencià, que sens dubte, aprofita el discurs blaver per fer-se amb els pocs simpatitzants, però que en realitat sap què no pot anar contra la ciència, havent estat derrotat en tots els processos que ha defensat la segregació del valencià del català. Des del propi diari s'ha denunciat que la Generalitat no els ha prestat cap ajut i fins i tot els ha marginat al no incloure'ls al programa Premsa Escola d'adjudicacions de subministrament de periódics als centres d'ensenyament públic que depenen de la Conselleria. El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) ha admés el recurs interposat pel diari contra Camps, i diuen ser 'l´unic periódic valencià' extrem totalment fals, ja que existeixen moltes altres publicacions genuïnament valencianes que mai han rebut ni un euro ni el més mínim suport de la Generalitat.



La crisi del blaverisme és evident. Sentandreu ha estat immers en un penós episodi violent on s'ha descobert que tenia un amant, les escissions comencen a sacsejar el moviment ja de per si marginal, i els més valents estan cada vegada més assetjats per la justícia, després d'haver estat identificats per participar en diversos atemptats.

dimarts, 1 de juliol del 2008

PERSEGUIT? NO FOTES, HOME!

Han coincidit en el temps dues notícies contradictòries sobre la política lingüística del Consell. Una és l’adhesió al manifest en favor del castellà. L’altra és la imposició de l’anglès com a llengua vehicular en l’assignatura EpC. I ara dic jo, no és això contradictori, com bufar i absorbir al mateix temps? Sabem que els camins de la política són inescrutables (com els de Déu, que ens posa temptacions i després ens castiga per caure en elles); però practicar semblants contradiccions tan sols és possible quan la política és una posada en escena i el polític un experimentat teatrer.

La campanya contra la quimèrica persecució del castellà és un obús en tota regla contra les altres llengües de l’Estat. Camps, en posicionar-s’hi a favor, demostra estar en contra que el valencià recupere terreny. Perquè, si el valencià recupera terreny, vol dir que normalitza el seu ús a les escoles, a la justícia, als serveis públics, als mitjans de comunicació, etc. I en tots aquests àmbits, a qui guanya el terreny? Al castellà, evidentment. I això és el que no vol el president.

Si pensen que el judici anterior és exagerat i que respon a inexplicables necessitats hiperbòliques, consulten l’hemeroteca, i ja em diran si subscriure el manifest en base al «bilingüisme integrador» no és una declaració solemne que, si no es diu mofa, s’ha de dir befa. Bilingüisme, diu? Els valencianoparlants som els únics bilingües, president. Ja m’agradaria ser un país bilingüe; o, millor encara, multilingüe. Bilingüisme, diu? Sí, però per a tots. El contrari és l’actitud dels colons: exigir que els valencianoparlants sàpiguem les dues llengües per a que els monolingües puguen viure exclusivament en castellà. El manifest no vol extendre el bilingüisme, sinó preservar el monolingüisme i equiparar el castellà amb la llengua pròpia només als pocs àmbits on aquesta encara és la primera llengua. Vaja, que el lema del manifest ben bé podria ser: Monolingües tots, i bilingües els que ja ho són.

Article escrit per JESÚS PUIG, publicat a Levante-emv