dilluns, 29 d’octubre del 2007

L'Alqueria Blanca

Ara que estem a les portes d’un trilingüisme “per ofrenar noves glòries a Europa” i desbaratarem qualsevol comprensió seriosa dels valors democràtics i de l’educació per a la ciutadania, la nova sèrie de Canal 9, L’alqueria Blanca, ens torna al nostre bilingüisme casolà, el de gorra i espardenya, el de tota la vida.

L’alqueria és un producte dignament realitzat, acurat amb l’escenografia, el repartiment i el guió, però que furga en la ferida d’un poble d’analfabets en el qual la llengua pròpia és poca cosa més que un assumpte de portes cap endins. L’obsessió de la cadena pública per mostrar una realitat social amb dues llengües en convivència pacífica és una constant que s’ha repetit des de Negocis de família. L’aparició de personatges castellanoparlants -els senyorets, els funcionaris i els immigrants, com no podia ser d’altra manera en un poblet de l’Alcoià- en una proporció visible enfront d’una majoria de valencianoparlants, és el recurs per mostrar un bilingüisme feliç en el qual sembla que tothom s’expressa com vol -en ple franquisme!-. Però el vertader problema apareix quan un dels personatges castellanoparlant obre la boca, perquè la rèplica dels altres sempre és en castellà, en un canvi de llengua que esdevé un exemple més de diglòssia militant de la nostra societat. Sembla que vulguen refermar la teoria aquesta segons la qual és de mala educació continuar parlant en valencià quan algú es dirigeix a tu en castellà. Què hi farem! La majoria de nosaltres continuem pensant que la mala educació és la de tots aquells que s'entesten a menysprear i agenollar la llengua pròpia dels valencians.
Article publicat a "El Punt" (País Valencià)

divendres, 26 d’octubre del 2007

JOSEP RENAU

N’hi ha cartellistes, muralistes, pintors.. i també qui s’autoanomena artista, amb aqueixa ambiguitat intrínseca al terme, Josep Renau ho fou tot plegat. Amb aquesta mena d’aforisme -amb la pinzellada fusteriana al fons- es resumeix la trajectoria professional d’aquest referent clau per a la nostra cultura. Entre la València de principis de segle, la que el va veure nàixer, i l’Alemanya “democràtica” on va morir hi ha un vida plena d’art, art entesa no com un terme boirós, sinó art entesa en forma de cartell, d’innovador fotomuntatge, de mural, de quadre… .
No hem d’oblidar-nos que tota aquella producció artística la va fer des de les trinxeres de l’activisme polític, en el seu cas defenent els ideals en què va creure, no sóc qui per a decidir si equivocats o no. Una ideologia que va marcar tota la seua obra, i un compromís amb aqueixos ideals que el va portar a l’altra vora de l’Atlàntic, a Mèxic, on va compartir experiències amb altres companys exiliats, altres vençuts més que s’acolliren a la mà estesa del govern de Lázaro Cárdenas, i que el va fer tornar a Europa a final dels anys cinquanta, però lluny d’Espanya, a terres alemanyes: aqueix exili fosc on s’hagué de mantindre.
El món de la cultura li deu molts homenatges, no aplaudiments buits, sinó reconeixements, exposicions com la que ofereix la Universitat de València amb la colaboració d’altres entitats, i que podem gaudir a l’edifici de La Nau i a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània fins l’onze de novembre. Exposicions com aquesta, que facen perdurable la seua obra, hem de reconéixer la seua tasca, i la seua aportació al món de les arts plàstiques, que va fer amb les seues innovadores creacions, per exemple amb els fotomuntatges de la sèrie The American Way of Life, amb la crítica social sempre present, no rebaixant el seu valor, ans al contrari, augmentant el pes sentimental que hi puga tenir. Perquè com diu Carmen Lumière “(…) la cultura “oficial” només té interés en promocionar l’art-luxe, i menysprea l’art-compromís, aqueixa cultura que manté ignorat i apartat l’art que ens mou i ens conmou, l’art que no es pot penjar al saló a sobre del sofà, perquè seria massa dolorós”.
No sóc partidari de jutjar l’art, i menys encara les persones, tenint en compte només la seua càrrega política, per això la síntesi que va realitzar dels succesius moviments del seu temps és pot afalagar des de totes les perspectives. Tampoc hem de deixar de banda que per a artistes com Renau l’art i la política anaven lligats, l’art al servei del poble, al servei de la lluita per l’emancipació de la classe obrera, així era com ho entenia ell i tota anàlisi o apropament al seu llegat ha de tenir-ho en compte. He intentat que aquestes línies conformen –sense caure en tòpics-, un petit homenatge a la vida, obra i compromís social de Josep Renau.
Escrit per Carlos Fenollosa Laguarda

dimecres, 24 d’octubre del 2007

CORRELLENGUA, ARA SÍ

Després que la primera convocatòria fóra prohibida per ordre del govern local (PP), aquest divendres 26 d'octubre hi haurà, finalment, Correllengua a Torrent. L'hora d'eixida serà a les 19:30 hores des de l'Ajuntament fins a l'estació de metro (Torrent Avinguda) i la cercavila estarà acompanyada per tabaleters i moixerangues. Una vegada allí es llegiran unes paraules reivindicatives i hi haurà les actuacions de Pau Alabajos i Sergí Contrí.

No t'ho pots perdre, així que ja saps: divendres 26 d'octubre a Torrent!

dilluns, 22 d’octubre del 2007

¿BILINGÜISME?

És conegut pels veïns de Montserrat que ara tenim una situació de suposada convivència amb dues llengües, les quals tenen (o haurien de tindre) el mateix reconeixement i nivell; això és el bilingüisme. Tots sabem de quines llengües parlem, no cal esmentar-les. Potser poca gent s’haja preguntat pel bilingüisme, tu ho has fet? Ara tens el moment de fer-ho i reflexionar.

No cal dir que el català (valencià segons que diu l’“estatutet” del Sr. Francisco Camps) sofreix grans problemes per sobreviure, més al País Valencià que no pas a Catalunya. Açò és una obvietat que cal tenir present, si no, no anem enlloc. Raó per la qual els valencians, que suposadament estimem la nostra llengua, hauríem de vetllar pel seu ús i promoció, però tot açò en una societat on tot s’ha de suposar, ja que res és el que sembla.

Al nostre Estatut re(s)format fa poc, s’assenyala quina és la llengua del País Valencià: l’idioma valencià. Tota la dreta contenta, o no? No! Encara volen més que una inculta opinió reflectida en un text que, per ser el que és, l’oficialitza. Com que no en tenen suficient amb aquesta vergonyosa política lingüística, seguiran amb els fets secessionistes fins aconseguir la seua meta, la mera (per a ells) desaparició de la nostra llengua, un dels més importants trets.

Em preguntareu que té a veure açò amb el bilingüisme, veritat? Doncs són com de la família, germans vaja! El bilingüisme passa per obviar una realitat de conflicte entre dues o més llengües, és, sens dubte, la mesura més fàcil, però esdevé problemes. La situació bilingüista és irreal, no existeix el bilingüisme. Sempre hi ha una llengua més “culta”, de més alt nivell i una per al poble, per a remugar els gossos. Això, no obstant, és clar que hi ha gent que coneix dues o més llengües, per exemple els valencians es veuen obligats per la convivència a conèixer el castellà; però hi ha valencians, d’altra banda, que no tenen ni idea del català. Açò és el que provoca el bilingüisme: la tria d’una llengua i l’oblit de l’altra.

Amb el pas del temps i amb la continuació dels atacs contra la llengua té lloc un pensament generalitzat d’autoodi, és a dir, un sentiment de rebuig contra el propi origen. Tenint-lo en compte, s’intenta silenciar la gènesi amb la repulsa contra tot el que represente les característiques pròpies. És així que s’arriba a una situació ben complexa, en què cada vegada més gent decideix no parlar el català, ja que no és necessari per mantenir-hi relacions. Menys problema és a l’àmbit administratiu i, menys encara, al jurídic; on, malgrat estiga reconegut a la “llei d’ús i ensenyament del valencià”, resulta pràcticament impossible parlar en català. La resposta més usual: háblame en cristiano. Què us sembla? Els governants del País Valencià d’allò més contents, pensen que tot va “maravillosamente bien”, fins i tot alguna gent creu que s’hauria d’usar menys. Aquest no és pas un pensament marginat, a les enquestes es reflecteix clarament: prop d’un 20% dels enquestats opinen així.

Ja haureu pogut comprovar que el bilingüisme, juntament amb una pèssima política lingüística, ajuda al reforçament del castellà en detriment del català. Per tant, ja sabeu a què estem destinats si es continua per aquest camí. Si volem evitar-ho, però, la solució, o una de les poques que hi ha, és promoure’n l’ús i parlar-lo per tot arreu del País Valencià, no podem ser discriminats, encara que molts ho faran (recordeu, l’autoodi). Cal que coneguem ben bé els drets lingüístics i fem servei d’ells: que l’administració pública haja de contestar en català a la gent que així ho desitge n’és un exemple. Posant tots de la nostra part podrem ajudar a canviar les coses, un canvi possible i necessari.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

TENGO UNA PREGUNTA PARA USTED

El darrer “Tengo una pregunta para usted”, com tot bon programa, va esdevenir polèmica. Si amb Zapatero fou el preu del cafè i amb Rajoy el sou que cobrava; ara l’objecte del debat ha sigut Josep Lluís Carod-Rovira.

Al meu parer, la seua intervenció va ser excel·lent, encara que critiquen la seua forma de respondre a algunes qüestions. La nota la van posar dues persones, les quals no van voler dir Josep Lluís i es van decantar per José Luís. És ben sabut que amb aquesta il·lògica postura pretenien punxar i molestar el líder d’ERC; només cal veure la gràcia que els feia. La contestació va ser contundent: “yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China”. I sembla que tots hi estem d’acord.

La segona persona que optà per espanyolitzar el seu nom, ja n’estava assabentada, però ella estava orgullosa del que deia: “lo siento, yo tampoco sé catalán, José Luís”. Ara bé, si eres incapaç de pronunciar el seu nom com és, sempre hi ha diverses eixides (Sr. Carod, per exemple). Senyora, els noms no obeeixen els idiomes, són propis de cada persona; per tant, cadascú es diu com vol i ningú té dret de canviar-lo en cap lloc. Posem per cas que anem de viatge a Rússia, tinc l’obligació de conèixer el meu nom en rus? Si fos així hauríem de canviar el nom a tots els residents a l’estat espanyol en les quatre llengües que tenim, o només caldria en espanyol? D’aquesta manera arribem al fons del problema: cregueu que aquesta dona hauria acceptat que li hagueren canviat el nom al català? Estic convençut que no, encara que jo no li l’hauria catalanitzat.

Pitjor va ser l’odi que mostrà envers al català, sense cap problema i en la televisió pública: “no tengo ningún interés en aprender catalán, gracias”. Amb aquesta impunitat de menysprear un idioma oficial a l’estat espanyol, la senyora estava ben pagada, contenta, feliç, orgullosa d’haver mostrar un odi ranci. Com va dir Carod-Rovira no sé com vol la gent així que els catalanòfons senten adhesió i simpatia per Espanya i els espanyols.

dijous, 18 d’octubre del 2007

MÉS CENSURA: TANCAMENT DE TV3

Arran la desestimació del darrer recurs possible en via administrativa contra el tancament de TV3, Acció Cultural del País Valencià ha iniciat avui mateix una campanya cívica per “provar d’impedir que els valencians i les valencians veiem vulnerats els nostres drets a la pluralitat informativa i a la normalització de la nostra llengua pròpia”.

(Veieu el vídeo: http://www.vilaweb.tv/?video=4988 )

Aquesta és una qüestió que afecta tothom, per això us pregue que entreu al següent enllaç ( http://volem-tv3.ya.st/ ) i envieu el correu per fer-vos veu a Europa. Tota mesura per evitar aquest acte feixista és insuficient, així que a moure’ns!

Nota: Reconec que he donat poca informació, però ja és tard; així que demà completaré amb tota la informació que tinga.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

ALCALDIA SENSE PARAULES

En aquests moments tenim una alcaldia sense paraules, açò és així i ho hem d’acceptar per molt trist que siga. Tenim un equip de govern que calla quan ha de parlar i que parla quan ha de callar; sí, és així. I vertaderament m’entristeix moltíssim.

La Sra. Laura Sanjuan Campos, “Alcaldessa” de Montserrat, tot i estar al corrent que es preguntaria per la censura, no va voler (o no va saber) contestar. Recorde perfectament les seues paraules: “no, no, açò ja està més que contestat.” Tindrà cara! Però, no va ser ella només qui no va ni piular, la resta de companys també van emmudir quan vaig demanar al plenari que es pronunciaren a favor o en contra de la censura. Tots callats, tremend silenci. On estan totes eixes paraules que Toni deia adreçant-se als espectadors amb eixa emoció sobtada que l’havia envaït?

De tota manera, el que més em sorprèn és que l’Alcaldessa, que és la representant de tots els veïns i veïnes del poble; no diguera res, ni tan sols per defensar el seu equip de govern (i quan dic res, és res). Simplement va passar la paraula al Regidor de Cultura (amb el que ja vam parlar dues vegades). Potser no m'hauria d'haver esperançat a obtenir-hi resposta, però pensava, sincerament, que rectificarien. Vaja que s’avergonyirien de fer el que han fet i no!, no ho han fet. Intentaren com podien llevar-se eixa etiqueta de censuradors que s’havien posat ells mateixa (no ho vaig fer jo pas). Però encara fan olor, molta olor, pudenta fins i tot. Tenien una oportunitat d’or per rectificar-hi i admetre l’error, cosa que m’haguera fet canviar l’opinió respecte a la seua ideologia. Malgrat això... la censura continua!!!

TEMPS DE CENSURA

Intervenció al plenari
Bona vesprada Sra. Alcaldessa. Sóc un usuari habitual de la Biblioteca Municipal i com a tal he vist que els serveis que presta han estat perjudicats per una decisió de l’equip de govern, segons ens va dir el Sr. Julio Martínez Alarcón. Estic parlant com ja sabrà de la censura de premsa, en concret del periòdic “El País” i la revista “El Temps”. Aquesta última està escrita en valencià, de tal manera que, si se censura, a la Biblioteca no queda premsa en la nostra llengua. Per cert, el vostre programa electoral no volia bilingüisme? Açò no ho és Sra. Alcaldessa.

Bé, com que no trobàvem cap explicació lògica vam decidir entrevistar-nos amb l’autoritat competent, en aquest cas el Sr. Regidor de Cultura, i ens vam quedar pràcticament igual perquè ens digué que teníem dret a llegir qualsevol mena de premsa, però que “las cosas siempre han sido así”. No sabem molt bé que volgué dir amb açò: si ell això de censurar ho veia com una cosa normal i, per tant, no li donava importància; o si el grup polític de qual forma part sempre ha fet abús de l’autoritat i ha decidit censurar. Estaria bé que ho aclarira.

Al no treure res de bo de les dues reunions que vam tindre, només un “rotundamente no” a la nostra petició d’abandonar la censura, vam continuar endavant registrant a l’Ajuntament una còpia de la reclamació que lliurarem al Sr. Regidor, de la qual no vam obtindre cap resposta ni per part del Sr. Julio Martínez Alarcón ni de la Sra. Alcaldessa. En vistes d’aquesta irresponsabilitat, la registrarem també al Síndic de Greuges, després d’informar “El Temps” i “El País”, a més d’altres mitjans de comunicació.

Per si no acostumeu a llegir la premsa, el passat dissabte 15 de setembre, van publicar la notícia de la censura al “Levante”, amb el titular “Biblioteca poc plural a Montserrat” i altre a “El Punt”, butlletí informatiu del poble. Si aquesta informació pública de Montserrat tampoc us preocupa, es podria pensar que a vostès no els importa el poble, ni la cultura, és clar. També m’agradaria saber-ne la vostra opinió.

Per finalitzar, com que l’equip de govern no mostrava ànims de recular, iniciàrem una recollida de signatures, tenint una gran acceptació i a hores d’ara en portem més de 400.