Han coincidit en el temps dues notícies contradictòries sobre la política lingüística del Consell. Una és l’adhesió al manifest en favor del castellà. L’altra és la imposició de l’anglès com a llengua vehicular en l’assignatura EpC. I ara dic jo, no és això contradictori, com bufar i absorbir al mateix temps? Sabem que els camins de la política són inescrutables (com els de Déu, que ens posa temptacions i després ens castiga per caure en elles); però practicar semblants contradiccions tan sols és possible quan la política és una posada en escena i el polític un experimentat teatrer.
La campanya contra la quimèrica persecució del castellà és un obús en tota regla contra les altres llengües de l’Estat. Camps, en posicionar-s’hi a favor, demostra estar en contra que el valencià recupere terreny. Perquè, si el valencià recupera terreny, vol dir que normalitza el seu ús a les escoles, a la justícia, als serveis públics, als mitjans de comunicació, etc. I en tots aquests àmbits, a qui guanya el terreny? Al castellà, evidentment. I això és el que no vol el president.
Si pensen que el judici anterior és exagerat i que respon a inexplicables necessitats hiperbòliques, consulten l’hemeroteca, i ja em diran si subscriure el manifest en base al «bilingüisme integrador» no és una declaració solemne que, si no es diu mofa, s’ha de dir befa. Bilingüisme, diu? Els valencianoparlants som els únics bilingües, president. Ja m’agradaria ser un país bilingüe; o, millor encara, multilingüe. Bilingüisme, diu? Sí, però per a tots. El contrari és l’actitud dels colons: exigir que els valencianoparlants sàpiguem les dues llengües per a que els monolingües puguen viure exclusivament en castellà. El manifest no vol extendre el bilingüisme, sinó preservar el monolingüisme i equiparar el castellà amb la llengua pròpia només als pocs àmbits on aquesta encara és la primera llengua. Vaja, que el lema del manifest ben bé podria ser: Monolingües tots, i bilingües els que ja ho són.
Article escrit per JESÚS PUIG, publicat a Levante-emv
La campanya contra la quimèrica persecució del castellà és un obús en tota regla contra les altres llengües de l’Estat. Camps, en posicionar-s’hi a favor, demostra estar en contra que el valencià recupere terreny. Perquè, si el valencià recupera terreny, vol dir que normalitza el seu ús a les escoles, a la justícia, als serveis públics, als mitjans de comunicació, etc. I en tots aquests àmbits, a qui guanya el terreny? Al castellà, evidentment. I això és el que no vol el president.
Si pensen que el judici anterior és exagerat i que respon a inexplicables necessitats hiperbòliques, consulten l’hemeroteca, i ja em diran si subscriure el manifest en base al «bilingüisme integrador» no és una declaració solemne que, si no es diu mofa, s’ha de dir befa. Bilingüisme, diu? Els valencianoparlants som els únics bilingües, president. Ja m’agradaria ser un país bilingüe; o, millor encara, multilingüe. Bilingüisme, diu? Sí, però per a tots. El contrari és l’actitud dels colons: exigir que els valencianoparlants sàpiguem les dues llengües per a que els monolingües puguen viure exclusivament en castellà. El manifest no vol extendre el bilingüisme, sinó preservar el monolingüisme i equiparar el castellà amb la llengua pròpia només als pocs àmbits on aquesta encara és la primera llengua. Vaja, que el lema del manifest ben bé podria ser: Monolingües tots, i bilingües els que ja ho són.
Article escrit per JESÚS PUIG, publicat a Levante-emv
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada