BON DIA!

N’hi ha gent que, senzillament, no ho pot resistir. Que és superior a les seues forces i que, davant d’algú que s’expressa en valencià, entren en una mena de catarsi, en una espècie de transformació del doctor Jekyll i Mister Hyde, o d’home llop davant del fenomen de la lluna plena, i el fa comportar-se d’una manera irresponsable i salvatge. Sentir parlar valencià a molts valencians senzillament els incomoda en la part més sensible del seu ésser, perquè d’alguna manera els evoca quelcom de pregon que ells han abandonat - i ho saben – ben dignament. Molts valencians es resisteixen tossudament a parlar la llengua dels seus pares i dels seus avis, aquella llengua que ben sovint és en els seus cognoms d’una manera indefugible. Fins i tot es neguen a articular un simple “Bon dia” o “Bona nit”, no per una dificultat lingüística (al capdavall, “tots” podem dir-ho), sinó per una impossibilitat mental. Dir “Bon dia” significa alguna cosa més que dir “Bon dia” (fins aquest extrem hem arribat!), implica un posicionament explícit davant d’una realitat, una actitud “combativa” (per a alguns “radical”), voler d’alguna manera cridar l’atenció sobre quelcom que ja ningú no vol recordar.

I, tanmateix, com escrivia Josep Pla, el meu país és on dic “Bon dia” i em contesten “Bon dia”. Per això, dir “Bon dia” cada matí produeix – als que tenim aquest hàbit odiós -, una tristesa progressiva, una sensació d’exili, si no de persecució, una intranquil·litat anímica, veure com a poc a poc el nostre país va minvant. “El meu país és tan petit”, canta Lluís Llach, i és ben cert, però cada vegada ho és més, cada cop resulta més difícil sentir-te membre d’un col·lectiu, integrant del poble valencià. I no és perquè no puga dir “Buenos días” , no. No em sap gens greu dir “Buenos días”; en realitat m’agrada molt dir-ho, si cal. Fins i tot, puc deixar anar un “Good morning” sense que em caiguen els anells. És més, en un món civilitzat tots hauríem de conèixer i estimar diferents llengües, conrear-les, i lluitar per la seua protecció. L’extinció d’una llengua és una cosa irreparable, una cosa que empobreix terriblement la humanitat. Si lluitem per la protecció de la biodiversitat, com no hem de voler preservar les llengües del món? Si tots estem a favor de la protecció de l’ós panda, com no hem d’estar involucrats en la preservació del valencià?

Ja m’enteneu. Per això, quan fa uns dies una representant de la Conselleria d’infraestructures va començar a parlar en anglès a un llaurador que se li havia dirigit en valencià, vàrem assistir a aquest extraordinari – i sociològicament fascinant – fenomen de licantropia lingüística: a aquella representant de l’Administració, en sentir parlar valencià, se li va transformar el semblant, i finalment va increpar el llaurador de la pitjor manera: “Hábleme usted en cristiano”. “Cristiano”? Però com és possible que hi haja gent així “lliure” pels carres! I més encara, representant el Govern de tots els valencians!

Per això, si tot açò no us sembla bé, si esteu en contra d’aquesta extinció progressiva del valencià (com ho esteu, supose, de l’ós panda i del linx ibèric), tot i que us expresseu espontàniament en castellà, jo us pregue que cada matí digueu “Bon dia”. Feu l’esforç´. Potser descobrireu com de difícil que resulta, i el mèrit que tenen aquells que dia rere dia, matí rere matí, s’expressen en una llengua minoritària. I el perill que corren. Perquè hem arribat al punt que dir “Bon dia” representa alguna cosa més que això. Representa una posició davant de la vida, davant de la cultura, una ètica, una actitud. Això és un desgavell, evidentment. Però quan et persegueixen i t’obliguen a parlar en “cristiano”, el “Bon dia”, el “Bon dia” de cada matí, és un clam, un clam de rebel·lia davant de la putrefacta i miserable realitat de les coses.